dissabte, 27 d’octubre del 2012

Les CUP, la Syriza catalana?

Molta gent considera que les eleccions al Parlament de Catalunya (25-11-2012) tindran un component plebiscitari. En efecte, estem a les portes de la independència de Catalunya i, per tant, els electors votaran uns partits o uns altres tenint present quins aposten per l’Estat propi i quins no.

En aquest escenari han irromput les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Són un moviment polític d’extrema esquerra; de fet, es podria definir com a socialista en el sentit històric del terme (no pas en el sentit de socialdemocrata que s’hi dóna avui). A la seva ideologia s’hi suma el fet que aposten per la independència dels Països Catalans.

Les CUP han decidit presentar-se a aquestes eleccions. Històricament, tot i tindre una presència municipal important en ciutats mitjanes, les CUP havien defugit aquests comicis, i se centraven exclusivament en la política municipal. Algunes veus internes empenyien per fer el salt a la política nacional; però altres cupaires preferien mantindre’s en la política municipal, al·legant que primer calia créixer (en efecte, les CUP tenen implantació en força ciutats mitjanes... però històricament no han tingut presència a la totalitat del territori -a les Terres de l’Ebre hi han sigut absents, per exemple-, i això és un llast a l’hora de presentar-se a unes eleccions generals). En qualsevol cas, davant la importància del moment les CUP ha decidit fer el pas.

Algunes persones poden interpretar que aquest moviment pot dividir i per tant afeblir el vot independentista tradicional. Jo, en un principi, ho veia així. Fixem-nos que, ara per ara, el vot independentista ha anat a parar a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI) -amb diverses forces a dins-, a la històrica Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i al moviment Reagrupament (escissió d’ERC que ara no es presenta i demana el vot per Convergència i Unió (CiU)). Fins i tot la CUP de Valls -desconec què ha passat en altres llocs- va decidir que, a les eleccions catalanes del 2010, calia fer confiança a SI. Lògicament, si les CUP es presenten aquesta dinàmica no es donarà. Vist així, hom pot pensar que l’independentisme tradicional no traurà tot el rèdit possible, perquè, coalitzat, els seus vots podrien traduir-se en més escons, mentre que dividit no (sobretot en circumscripcions electorals com Lleida o Tarragona); i això afavoreix CiU o fins i tot el Partit Popular (PP). I ja és trist que la participació de les CUP comporti l’afermament de CiU i PP al poder i/o a les estructures parlamentàries...

A aquesta reticència primària jo hi afegeixo un segon problema que no sé fins a quin punt la gent de les CUP han sabut calibrar prou bé. A les eleccions municipals del 2011 les CUP van treure uns bons resultats, amb un augment considerable en comparació amb les del 2007. Possiblement la gent de les CUP va pensar que el seu ideari havia anat penetrant en moltes capes de votants; i això els han envalentit, pensant-se que a les eleccions al Parlament tots aqueixos vots els seguiran igualment. En aquest punt s’equivoquen, ja que a les eleccions municipals del 2011 molta gent de classe mitjana d’ideari catalanista va decidir votar la CUP com a vot contra els altres partits d’establishment (sobretot CiU i ERC, però també el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)). Era un vot reactiu, de protesta contra la situació política i social de Catalunya. No era un vot d’algú que s’adonava que la crisi econòmica s’arreglava votant extrema esquerra, sinó d’algú que exigia canvis importants dins el catalanisme (és a dir: anar decididament cap a la independència, cosa que ni CiU ni ERC havien fet fins al 2011). Conec gent que respon a aquest perfil (classe mitjana d’ideologia catalanista i no precisament seduït per la ideologia socialista històrica). Per tant, és difícil pensar que tots aqueixos vots obtinguts en uns comicis municipals ara es traslladin tal qual a les eleccions catalanes.

En resum, que les CUP es presentin a les eleccions catalanes és una aposta que té ombres.

Tanmateix -i com m’ha fet veure algun col·lega que sap més de política que jo, com en Diego o en Xavier-, l’opció de les CUP pot ser vist des d’un altre angle molt interessant.

Per la seva ideologia d’extrema esquerra, les CUP poden captar vot de gent descontenta i fortament crítica amb l’establishment i el sistema polític que tenim. Parlem de gent d’ideologia d’extrema esquerra o anarquista; del moviment 15-M -incloent-hi els iaioflautes-; del moviment de protesta pels desnonaments de pisos; del partit animalista (el PACMA); dels qui volen propugnar una nova llei electoral i només han rebut indiferència per part dels partits tradicionals; etc. Són gent que potser no vota (un abstencionisme militant, diguem); o que vota partits que no obtenen representació parlamentària (cas del PACMA). Per tant, pot haver-hi gent que mai no ha votat i ara ho faci perquè apareix una formació d’ideologia clarament trencadora envers l’establishment (i que tampoc estan convençuts del missatge ofert per Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)). Fins i tot pot ser que algú d’ideologia molt d’esquerres però no necessàriament independentista voti les CUP pel seu missatge contestatari i de radicalitat democràtica i social.

Tot això enllaça amb una altra qüestió. A les eleccions gallegues i basques del 21-10-2012, les forces locals d’extrema esquerra (Bildu i Anova, respectivament) van pujar força, mentre que el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) s’enfonsava. Al País Basc, la coalició Bildu, nacionalista i d’esquerres, va ser la segona força més votada (després que la llei de partits espanyola no s’apliqués al món abertzale). És cert que a Bildu hi ha Eusko Alkartasuna, de centre-esquerra; però també hi ha Aralar i tot el món abertzale, més a l’esquerra. De la seva banda, a Galícia es va donar un fenomen curiós. El Bloque Nacionalista Galego (BNG) va perdre un munt de vots, mentre que la formació d’esquerres i nacionalista Anova - Irmandade Nacionalista, liderada per en Xosé Manuel Beiras, en coalició amb Esquerra Unida (IU) va assolir més diputats que el BNG (amb la paradoxa que en Beiras va liderar el BNG del 1989 al 2004). És cert que en Beiras és un personatge carismàtic, i per tant hi ha un punt de personalisme; però no deixa de ser sorprenent que un partit fundat en pocs mesos entri a un parlament.

En Raimundo Díaz, professor de la Universitat de Girona, al programa 8 al Dia de 8TV (del mateix 21-10-2012) va referir-se a aquest fet. A parer d’en Díaz, el que havia passat amb Bildu i Anova era assimilable al fenomen Syriza a Grècia. Syriza és una coalició d’extrema esquerra que a les eleccions gregues del 2012 va sorprendre tothom en assolir uns resultats històrics (gairebé el 27% dels vots), fent la guitza als dos grans partits, Nova Democràcia (centre-dreta) i el PASOK (centre-esquerra), que van baixar. L’auge de Syriza pot entendre’s com una resposta, gairebé desesperada, que fa el poble grec contra la gravíssima situació econòmica que viuen, i que els partits de govern tradicionals (Nova Democràcia i PASOK) no han sabut gestionar (i ni tan sols això: de fet, són corresponsables d’haver-la generat, atès que van ser partits de govern durant molt de temps).

En resum, es pot dir que el fenomen Syriza s’ha reproduït al País Basc i a Galícia. La crisi econòmica que vivim (induïda en bona part per governants de dretes) ha fet que l’extrema esquerra reviscolés. (Encara diré més: també és un fet que, des de l’any 2000, l’extrema dreta ha pujat força arreu d’Europa: vegeu els casos de França -el més conegut amb el Front Nacional (FN)-, Holanda, Bèlgica o Àustria, i fins i tot els casos més cridaners d’Hongria (Jobbik, és a dir, ‘dret’) i la mateixa Grècia (Aurora Daurada). Reviscolen, doncs, els dos extrems de l’arc ideologògic. Si l’extrema dreta puja i assoleix posicions parlamentàries, això també pot passar a l’extrema esquerra.)

Llavors la pregunta és òbvia: serà la CUP el referent català d’aquest renaixement de l’extrema esquerra?

diumenge, 14 d’octubre del 2012

“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes” (sic)

Que en quedi constància per a la història: el ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, va dir al Congrés de Diputats (11-10-2012) que “Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”. Ho deia a l’entorn de la possible intervenció del Govern espanyol (en mans del Partit Popular) sobre el sistema educatiu català. Aquestes declaracions van anar precedides d’unes altres del mateix ministre en què deia que l’augment de l’independentisme a Catalunya era causat pel sistema educatiu català (com si els professors es dediquessin a rentar cervells!).

En una societat occidental com la nostra, on la democràcia i els drets humans són la base de la governança, unes declaracions així són impensables. I, de fet, si un dirigent polític les digués autòmaticament seria cessat. Que un ministre espanyol digui això mostra el grau de democraticitat que hi ha a Espanya; i que no l’hagin cessat també diu molt. Fins i tot pedagògicament fa posar els pèls de punta: Espanya és un país amb un fracàs escolar molt alt i el ministre del ram, en comptes d’activar mesures per a combatre això, ho deixa de banda i es dedica a... adoctrinar! No ha d’estranyar, doncs, que cada vegada més els mitjans de comunicació internacionals associïn les polítiques del PP amb les d’un país de pandereta.

El que és evident és que l’objectiu polític exposat per en Wert té un tuf de colonialisme impropi del segle XXI. Sembla talment com si el ministre encara visqués als segles XVIII o XIX. Tracta els catalans com a súbdits desprovistos de drets. Que ell creu que el sistema educatiu català no fa prou per a infondre espanyolitat? Cap problema, es canvia la llei -ho va proposar el mateix ministre dies abans- i avall. Així la Generalitat no té cap capacitat per a decidir, el ministeri talla el bacallà i la Generalitat a callar. Que els ciutadans catalans ho veuen d’una altra manera? Cap problema, s’imposa la directriu educativa i que la ciutadania s’ho empassi tant si li agrada com si no, que per això manen ells i no la gent.

A banda: des del punt de vista geopolític les declaracions del ministre són diàfanes. Per a ell, Catalunya no és Espanya. Si Catalunya fos Espanya, els elements culturals catalans (llengua, cultura popular, literatura en català, etc.) serien considerats patrimoni espanyol. Així, un xiquet que parla català seria vist com a enterament espanyol a tots els efectes. Però es veu que no. Per a en Wert, si un xiquet parla català i no connecta amb els toros i les peinetes és que no és prou espanyol, i cal adoctrinar-lo. Senyal, doncs, que per a en Wert ser català és no ser espanyol. I, és clar, perquè Catalunya sigui plenament espanyola, ell entén que cal desproveir-la de catalanitat i inculcar-hi espanyolitat. En resum, per a ell catalanitat i espanyolitat no poden ser conceptes inclosos l’un dins l’altre -com en principi hauria de preveure l’espanyolisme-, sinó oposats (el mateix ministre parla de les “dues identitats” com si fossin coses separades).

Francament, si jo fos docent al sistema educatiu espanyol em faria basarda tindre un ministre que advoca per adoctrinar en comptes de mirar de resoldre els problemes del món educatiu. Malament rai, quan passa això!

PS.- Per cert: ja als anys 30 del segle XX els colpistes falangistes tenien per objectiu espanyolitzar Catalunya; vegeu l’acudit publicat aleshores, on tal operació la duen a terme soldats nord-africans, alemanys i italians...