Em sembla que en Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, no sap què té entre mans. De fet, gosaria dir que no sap a què s’enfronta.
Repassem els fets succintament. L’any 2012 es constata que una part molt important de la societat catalana vol la independència. De llavors ençà, totes les enquestes ho mostren. Amb aquestes dades, el pas polític lògic seria establir les mesures per a determinar si aquesta opció és majoritària entre la societat catalana, i donar-hi una sortida política. N’Artur Mas, com a president català, ho fa. En Mas avança eleccions, els partits polítics prometen una consulta, el Parlament envia representats al Congrés de Diputats amb l’objectiu de demanar la transferència de la competència per a fer referèndums, els partits catalans pacten la pregunta de la consulta, etc.
Què fa el Govern espanyol, a mans del PP? En comptes de fer allò que seria lògic des del punt de vista polític (negociar amb la Generalitat com es pot determinar el suport a la independència i, a partir d’aquí, trobar una sortida política a la voluntat popular), es tanca en banda.
Primer, el PP se’n fot. Intenta desprestigiar els passos polítics d’en Mas. Quan veuen que en Mas té una solidesa inusual en la política espanyola, utilitzen les lleis i les institucions de l’Estat contra les legítimes aspiracions d’una part de la societat catalana, torpedinant qualsevol actuació de la Generalitat. Així, es neguen a traspassar la competència per a fer referèndums (contràriament al que han fet al Regne Unit amb Escòcia), i amb això ja en tenen prou: es pensen que ja ho han aturat. Com que els catalans continuen el seu camí, al Govern espanyol consideren que la consulta del 9N no cap a la Constitució i forcen el Tribunal Constitucional a actuar amb contundència (saltant-se les formes en el que hauria de ser un Estat de dret) i, quan en Mas planteja un procés participatiu substitutori (el N9N) hi tornen, obcecats. Com que amb això no en tenen prou per a aturar-ho, comencen la guerra bruta. N’Ernesto Ekaizer, periodista del diari El País, explica que al Ministeri de l’Interior hi ha instruccions de crear material difamatori contra polítics de CiU (vegeu el cas d’en Xavier Trias, batlle de Barcelona). Aquest testimoni és semicorroborat per un altre periodista del diari ABC en declaracions a diverses ràdios (entre les quals RAC1).
Ara el Govern espanyol ha impugnat el procés participatiu substitutori (el N9N) a pesar que no hi ha funcionaris involucrats ni cap acte administratiu concret. Un dels arguments és que el N9N és més antidemocràtic que el 9N (no hi ha cens previ, no hi ha comissió electoral, etc.)... i ho diuen ells que són els qui impedeixen dur a terme el 9N! Ells, és clar, el que voldrien és fer un decret prohibint directament la consulta, i que la gent es quedés a casa.
De debò es pensen que si fessin aquest decret, o si el Tribunal Constitucional admet a tràmit la impugnació o fins i tot si prohibeix la consulta, la gent es quedarà a casa???
Veam si algú li ho explica a en Rajoy. El dia 9 de novembre, la gent anirà a votar en massa. Els independentistes estan molt motivats i no es quedaran de braços plegats. Potser en Rajoy no ho sap, però si visqués a Catalunya sabria -com saben tots, tots els qui viuen a Catalunya, inclosos els unionistes- que tots els qui s’han mogut per la independència, que han fet manifestacions, que van casa per casa a informar, sortiran a votar. Les urnes seran als llocs i les paperetes ja vindran impreses de casa. Estem parlant de més d’un milió de persones! Però és que, a més, ara no aniran a votar solament els independentistes més motivats: també aniran a votar altres persones pel simple fet que, en impugnar el N9N, se senten trepitjats per l’Estat. A ningú no li agrada que li diguin que no pot votar ni expressar-se, a ningú no li agrada que l’Estat empri els seus recursos per a reprimir la llibertat de participació política (quan l’Estat, teòricament, està per a servir la ciutadania, no pas anar-hi en contra). Aquesta gent picada també anirà a votar. Segons dades d’El Periódico de Catalunya, a l’entorn de dos milions de persones poden acostar-se a les urnes. No m’estranya! Per tant, pot passar que el poble català, amb la seva participació en el N9N, posi l’Estat espanyol en escac als ulls internacionals.
Això que farà el poble català, en castellà s’anomena una afrenta; i us ben asseguro que la premsa internacional ho interpretarà així. El poble català, vots en mà, plantant cara a la intransigència espanyola. Com quedarà llavors en Rajoy als ulls internacionals?
Si algú creu que exagero quan dic que en Rajoy no sap què es fa, basta plantejar-se algunes escenes possibles. Aquestes escenes mostren com en Rajoy ha actuat d’irresponsablement, fins i tot envers la seva pròpia figura política. Imagineu-vos-ho. La gent anirà a votar, i l’únic que pot fer el mateix dia 9 en Rajoy és ordenar a la Guàrdia Civil que retiri urnes. Evidentment, la gent ho filmarà amb mòbils i es penjarà a les xarxes socials en minuts; al cap de poc, els informatius de tot el món explicaran, gràcies a aquestes imatges, que a Espanya s’impedeix participar en una votació.
Però encara pitjor. Si en un local amb una urna hi ha una afluència molt alta de votants, i en aquell moment un guàrdia civil intenta retirar l’urna, pot passar això altre que descric (i que, evidentment, serà filmat amb mòbil): que la gent barri el pas al guàrdia civil, que l’encerclin escridassant-lo, que li prenguin l’urna de les mans i que la tornin a posar sobre la taula (és a dir, que la restitueixin). Si aquesta escena es produís, el pobre guàrdia civil que han enviat allà només pot fer dues coses. La primera imatge és anar-se’n amb la cua entre cames. Evidentment, filmat pels mòbils i publicat a les xarxes socials. Si això passés, penseu en l’impacte que tindria a les Espanyes: la figura del president espanyol quedaria totalment desprestigiada. La segona imatge és fer ús de la força, és a dir, el guàrdia civil, si té un excés de zel i vol complir tant sí com no amb l’ordre que li han donat, hauria de demanar reforços, i vindria un grup de guàrdies a empènyer gent, fumbre garrotades, etc. No cal dir que això també seria filmat per mòbils i difós via internet, i d’aquí als telenotícies de totes les cadenes del món.
Ara pregunto a en Rajoy: segur que vol provocar una situació com aquesta? Vol desprestigiar-se més ell, ja sigui de cara a l’opinió pública espanyola (quan el guàrdia civil surti del local sense l’urna, espentejat per la gent), ja sigui de cara al món (amb guàrdies civils atonyinant població civil indefensa)?
Per a més inri, per a l’endemà de la consulta es prepara una denúncia internacional contra l’Estat espanyol, signada pels milers i milers de catalans que aniran a votar, juntament amb alcaldes, diputats, senadors i eurodiputats. Això és el que ha aconseguit en Rajoy.
En Rajoy no ha calibrat bé contra què s’enfronta. Es pensa que signant decrets paralitzarà la gent, com si fossin súbdits esporuguits. I, en realitat, es troba enfront d’un exèrcit de milers i milers de persones que treballen voluntariosament, il·lusionadament i infatigablement per un país nou i millor. Els decrets prohibitius i les sentències amb l’àrbitre comprat no aturen la il·lusió, ans al contrari, l’esperonen. El que ha aconseguit en Rajoy és que, a partir del 9 de novembre, el poble català li passi per sobre.
divendres, 31 d’octubre del 2014
dissabte, 25 d’octubre del 2014
La immaduresa d’ERC
Un vell militant d’ERC, experimentat i amb llarga trajectòria, em va dir una vegada, quan n’Oriol Junqueras feia poc que era el líder d’aquest partit: “En Junqueras és molt bon noi, molt bon noi!, però no té fusta de líder”.
Aleshores vaig pensar que la duresa de la política ja faria engruixir la pell a en Junqueras -allò que en llenguatge popular s’anomena curtir-se-. Però sembla que la cosa no ha prosperat gaire, si tenim present l’entrevista que li va fer na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Com recordareu, en Junqueras pràcticament implorava un avançament electoral per a assolir la independència, i aleshores la veu se li va trencar: senyal que no suporta la pressió.
Segurament, en Junqueras és un romàntic de la política (com va dir-me recentment un altre exmilitant d’ERC). És a dir: per a en Junqueras, la política és un ofici digne en el sentit que serveix per a gestionar el bé comú. Teòricament, és així. Però la política està plena de gent amb molt mala bava (com n’està ple el món, enteneu-me: la política és un microcosmos on es reprodueixen els vicis del món en general, des de la corrupció fins a les apunyalamentes, presents arreu). I aquí és on la gent amb cor net (i en Junqueras té el cor net) pateix. Perquè no pot pair el tarannà dels qui tenen mala bava, especialment els del seu propi partit.
Es pot sostenir que en Junqueras no té maduresa política? Crec que n’hi ha evidències. Quan en Junqueras exposa el seu posicionament polític, explica les coses amb claredat com quan fa una classe a la universitat (o com quan feia programes de ràdio, com l’En Guàrdia! a Catalunya Ràdio). I deu pensar que, amb això, n’hi ha prou per a tirar endavant un projecte polític. De fet, el discurs d’en Junqueras, net i clar com pocs, atreu milers i milers de ciutadans. En aquesta vessant és efectiu (en certa manera, carodeja una mica). Però quan t’has d’arromangar per a tirar avant coses complexes, no n’hi ha prou amb la floritura verbal, la claredat conceptual i la finor acadèmica. I la raó és que, sovint, la gent que tens al costat, dins el teu propi partit, pot i sol ser d’allò més obtusa.
(D’això darrer que he dit, n’hi ha mostres a cabassos. Us en reporto una. Ja fa anys, en una reunió per a un projecte polític, es va plantejar si el jovent que s’hi apuntava (o els aturats que s’hi apuntessin) no haurien d’estar exempts de pagar quota. Aleshores un jove dels que va a gimnàs a fer múscul, va afirmar que evidentment que han de pagar; i que, si no volen pagar, que no s’apuntin al projecte polític! Es va alçar una xica jove, titulada universitària amb molt bona nota, de les que llegeix llibres per a fer cervell. Aquesta noia va donar un reguitzell d’arguments per a exonerar de pagar quota aquests perfils. La raó principal era: el que importa és sumar. El xicot musculat, s’hi va tornar: “Jo pel meu país donaria el que calgués, també diners. I si un no vol donar diners pel país, no és un bon patriota!”. Ràpida de reflexos, la noia va respondre immediatament: “Jo el que demano a la gent és que doni per al seu país allò que té. Qui tingui diners, que doni diners. Qui tingui idees, que doni idees. Qui tingui temps, que doni temps. Qui tingui braços, que doni braços. Perquè tot això també cal, i ens farà falta. El que no pot ser és refusar idees, temps i braços perquè no poden aportar diners.” Per sort, l’auditori va donar la raó a la noia. Però de gent com el noi musculat n’hi ha a tots els partits polítics, i en Junqueras ha de conviure amb els que hi ha dins d’ERC.)
Aquesta immaduresa ha aflorat amb la petita crisi del 9N. Quan n’Artur Mas proposa una alternativa que permeti superar els obstacles posats pel Govern espanyol, ICV-EUiA i ERC s’enfaden i marxen empipades (noteu el comportament radicalment diferent de la CUP: tot i no veure clara la maniobra d’en Mas, i sent crítics amb la seva política en general, s’hi mantenen al costat intentant negociar-ne tots els aspectes).
Els hiperventilats d’ERC (com se sol anomenar els qui voldrien la independència immediata sense valorar el batec social del país) veuen en en Mas un traïdor, que s’arronsa davant l’Estat. Criden “Desobediència!” i “Avant!”... igual que el noi musculat de què us parlava adés. I perden de vista que això de la independència és una partida d’escacs. En Mas sap jugar-hi; i, sabent que les seves peces tenen inferioritat numèrica, traça l’estratègia per a fer arribar peons a la línia final i convertir-los en reines (i per tant vèncer: és a dir, convertir els vots d’unes eleccions en vots d’un referèndum). Per a fer això cal molta estratègia i paciència, i a vegades es triga. Ara: als ulls del hiperventilats/musculats, aquesta mena de jugades pausades (és a dir, a foc lent) són traïcions. Els hiperventilats/musculats llançarien de cop tots els peons (és a dir, el poble de Catalunya) a lluitar contra les peces adversàries. Però l’adversari, amb les seves torres (Tribunal Constitucional), cavalls (Agència Tributària) i alfils (Fiscalia), es menjarien tots els peons. La carnisseria seria considerable. I els catalans es quedarien sense peons (és a dir, sense possibilitats de convertir cap peça en reina).
Aquest comportament immadur, eixelebrat, impulsiu dels hiperventilats/musculats crec que malmet les decisions d’ERC. Dins ERC hi ha gent assenyada que treballa amb rigor, cor net i honestedat, i que pot visualitzar una entesa amb en Mas i CDC (cedint uns i altres, evidentment). Però també hi ha molts hiperventilats/musculats. Afegim-hi que també hi ha molta gent dins ERC que, històricament, ha odiat CDC (i això darrer no ho jutjo). Les dues maneres de fer (l’assenyada i l’eixelebrada) es viuen dins ERC. I en Junqueras rep les pressions dels hiperventilats/musculats.
El problema d’en Junqueras és que és massa bona persona. Enteneu-me: ser massa bona persona no és un problema en si mateix. Però ser massa bona persona t’impedeix ser prou dur amb els pinxos, els abusananos, els xulos, que campen lliurement mentre ningú prou fort no els para els peus. D’aquesta gent n’hi ha a tot arreu, i també dins ERC. I una bona persona com en Junqueras ho té difícil per a reconduir els embestides dels hiperventilats/musculats. Al seu torn, els qui tenen seny (és a dir, els neuronats) no solen emprar un llenguatge contundent ni exerceixen pressió emocional sobre els altres. D’aquí que en Junqueras pateixi.
Fixeu-vos en un detall que enllaça la pressió interna dels hiperventilats/musculats d’ERC i la partida d’escacs suara comentada. En seu parlamentària i també després de la ruptura de les negociacions pel 9N, en Junqueras sostenia que CiU havia de desatendre el Tribunal Constitucional (un cop aquesta cort havia suspès cautelarment la consulta prevista). Exigia plantar cara i seguir amb la consulta tal com estava dissenyada en un principi. Segurament, els hiperventilats/musculats devien aplaudir la posició d’en Junqueras. Tanmateix, el jugador d’escacs (en Mas, a qui en Granollacs anomena Gran Timoner, per les mateixes raons que jo l’anomeno jugador d’escacs) va moure les peces d’escacs per tal d’evitar els problemes legals derivats de l’actuació del Govern espanyol. Això va irritar molt els hiperventilats/musculats d’ERC.
Recordeu, però, la situació prèvia a aquest episodi. El Govern espanyol havia impugnat el 9N, i el Tribunal Constitucional l’havia suspès cautelarment en una rapidesa estratosfèrica. Tota la maquinària de l’Estat contra la democràcia. Per a més inri, el Govern espanyol -via la delegada del Govern- havia enviat una carta a tots els secretaris d’ajuntament de Catalunya dient-los que no podien participar en el 9N perquè havia estat suspès pel Tribunal Constitucional; i, a més, advertia tots els funcionaris que, si hi col·laboraven, corrien el risc de ser inhabilitats. Recordeu que un funcionari no cotitza a l’atur, ja que teòricament no pot perdre la feina. Però si l’inhabiliten perd la feina i no rep prestació d’atur.
Ara imaginem-nos que els hiperventilats/musculats d’ERC imposen el seu criteri i es fa el 9N. I que molts funcionaris es neguen a anar-hi a treballar per por de perdre la feina. I que, per tant, en molts municipis no es pot votar. Els hiperventilats/musculats d’ERC, assumirien cap responsabilitat? No, cap ni una: per a ells, aquests funcionaris serien uns venuts...
En aquest punt és quan cal fer una pregunta crucial: si el secretari de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts s’hagués negat a participar en la consulta del 9N per por a perdre la feina o simplement perquè no ho veu clar legalment, i, per tant, els ciutadans d’aquesta població no haguessin pogut votar el 9N, el senyor alcalde de Sant Vicenç dels Horts hauria dimitit com a diputat al Parlament de Catalunya?
Almenys, la jugada d’en Mas amb el nou procés participatiu (el N9N) esquiva tots aquests problemes. De passada, l’Estat espanyol s’ha quedat descol·locat (vegeu què diuen els mandataris espanyols: són la desorientació en persona!). I els catalans podrem votar per a fer una demostració de força i per a evidenciar que volem votar en un Estat demofòbic (Herrera, l’altre despistat de la història: entens que per a fer una protesta més val dipositar el vot en una urna encara que el N9N no tingui la mateixa robustesa que el 9N, que no pas fer concentracions davant els col·legis electorals que haurien aplegat quatre gats?).
Els hiperventilats/musculats, que no saben jugar a escacs, no entenen aquestes subtileses dels neuronats. Però un procés d’independència es guanya amb neurones (amb astúcia, que deia en Mas), no pas amb rauxa. Els hiperventilats/musculats voldrien desbancar en Mas a la brava, pujar al balcó i proclamar la república. I feina feta. Però, en els pròxims dos mesos, per quina via la gent podria pagar els seus impostos a la nova república, amb una Agència Tributària encara en mans espanyoles? És a dir: com pagarien els hiperventilats/musculats les nòmines dels funcionaris? Perquè sense ingressos d’IVA i IRPF no es poden pagar nòmines de funcionaris ni concerts hospitalaris ni dependència ni residències de gent gran... Almenys en Mas això ho té previst (perquè, com dic, sap jugar a escacs). Però els hiperventilats/musculats, amb la seva manera de fer, només aconseguirien posar-se en contra tots els funcionaris catalans al cap de dos mesos de la independència, perquè no haurien cobrat el seu sou. I, al tercer mes, Catalunya tornaria a estar integrada a l’Estat espanyol. Això és l’únic que sabrien fer els hiperventilats/musculats.
Si voleu més mostres de la immaduresa d’ERC, noteu: durant dos dies van criticar agrament el N9N. Per a ells, el N9N no era res i calia immediatament eleccions anticipades. I, al tercer dia, a ERC ja estaven dient que col·laborarien amb el N9N i fins i tot en Junqueras es va fer voluntari del N9N...
Per si voleu reflexionar-hi un poc més, podeu consultar altres blogaires que critiquen aquest comportament de l’ERC més eixelebrada: vegeu l’apunt “Junqueras i Herrera, els amics d’Aznar” (del blog Saviesa de gos, d’en Xavier Massot, històricament vinculat a ERC); els apunts “D’un moment complicat com aquest n’hauríem de sortir units i més forts” i “9N: "Censos, mentides i eleccions anticipades"” (del blog Dies de Glòria, escrit per un independentista històric que coneix a fons la política catalana); i “Decebuda, indignada i avergonyida” (del blog Coc ràpid, de na Carme-Laura Gil, propera a CDC, sí, però noteu que, al final, retreu a en Quico Homs el seu defecte més important, per tant també autocrítica amb el seu partit). Si algú em demana que reporti blogs amb l’opinió contrària, també es pot fer: vegeu l’apunt “Mas, millor dimissió immediata !!! Les eleccions són per la DUI !!!” (del blog Demano a tots els catalans que posin el rellotge a zero i marquin amb lletres d’or l’objectiu urgent de la DUI, d’en Salvador Molins i Escudé, membre de Catalunya Acció). Ara: em sembla que salta a la vista la diferència de nivell d’en Massot i d’en Molins a l’hora d’argumentar. Només la tipografia del darrer apunt ja revela que el seu autor no entén les filigranes dels escacs.
Per a acabar. Algú em pot retreure que, això que dic, ho hauria de dir directament a l’afectat, o sigui, en Junqueras, i no fer-ho públic (o dir-li-ho primer abans de fer-ho públic, com a mínim). El cas és que vaig intentar dir-li-ho. Vaig demanar hora amb ell tres cops durant la setmana en què hi havia el debat de política general al Parlament, i les tres vegades van negar-se a rebre’m. Potser és que rep tanta pressió que va pensar que més pressió seria insostenible. Llàstima que no s’adonés que jo volia plantejar-li una vàlvula d’escapament per a algú que encara no ha fet la pell prou gruixuda per a suportar els embats dels hiperventilats/musculats.
Aleshores vaig pensar que la duresa de la política ja faria engruixir la pell a en Junqueras -allò que en llenguatge popular s’anomena curtir-se-. Però sembla que la cosa no ha prosperat gaire, si tenim present l’entrevista que li va fer na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Com recordareu, en Junqueras pràcticament implorava un avançament electoral per a assolir la independència, i aleshores la veu se li va trencar: senyal que no suporta la pressió.
Segurament, en Junqueras és un romàntic de la política (com va dir-me recentment un altre exmilitant d’ERC). És a dir: per a en Junqueras, la política és un ofici digne en el sentit que serveix per a gestionar el bé comú. Teòricament, és així. Però la política està plena de gent amb molt mala bava (com n’està ple el món, enteneu-me: la política és un microcosmos on es reprodueixen els vicis del món en general, des de la corrupció fins a les apunyalamentes, presents arreu). I aquí és on la gent amb cor net (i en Junqueras té el cor net) pateix. Perquè no pot pair el tarannà dels qui tenen mala bava, especialment els del seu propi partit.
Es pot sostenir que en Junqueras no té maduresa política? Crec que n’hi ha evidències. Quan en Junqueras exposa el seu posicionament polític, explica les coses amb claredat com quan fa una classe a la universitat (o com quan feia programes de ràdio, com l’En Guàrdia! a Catalunya Ràdio). I deu pensar que, amb això, n’hi ha prou per a tirar endavant un projecte polític. De fet, el discurs d’en Junqueras, net i clar com pocs, atreu milers i milers de ciutadans. En aquesta vessant és efectiu (en certa manera, carodeja una mica). Però quan t’has d’arromangar per a tirar avant coses complexes, no n’hi ha prou amb la floritura verbal, la claredat conceptual i la finor acadèmica. I la raó és que, sovint, la gent que tens al costat, dins el teu propi partit, pot i sol ser d’allò més obtusa.
(D’això darrer que he dit, n’hi ha mostres a cabassos. Us en reporto una. Ja fa anys, en una reunió per a un projecte polític, es va plantejar si el jovent que s’hi apuntava (o els aturats que s’hi apuntessin) no haurien d’estar exempts de pagar quota. Aleshores un jove dels que va a gimnàs a fer múscul, va afirmar que evidentment que han de pagar; i que, si no volen pagar, que no s’apuntin al projecte polític! Es va alçar una xica jove, titulada universitària amb molt bona nota, de les que llegeix llibres per a fer cervell. Aquesta noia va donar un reguitzell d’arguments per a exonerar de pagar quota aquests perfils. La raó principal era: el que importa és sumar. El xicot musculat, s’hi va tornar: “Jo pel meu país donaria el que calgués, també diners. I si un no vol donar diners pel país, no és un bon patriota!”. Ràpida de reflexos, la noia va respondre immediatament: “Jo el que demano a la gent és que doni per al seu país allò que té. Qui tingui diners, que doni diners. Qui tingui idees, que doni idees. Qui tingui temps, que doni temps. Qui tingui braços, que doni braços. Perquè tot això també cal, i ens farà falta. El que no pot ser és refusar idees, temps i braços perquè no poden aportar diners.” Per sort, l’auditori va donar la raó a la noia. Però de gent com el noi musculat n’hi ha a tots els partits polítics, i en Junqueras ha de conviure amb els que hi ha dins d’ERC.)
Aquesta immaduresa ha aflorat amb la petita crisi del 9N. Quan n’Artur Mas proposa una alternativa que permeti superar els obstacles posats pel Govern espanyol, ICV-EUiA i ERC s’enfaden i marxen empipades (noteu el comportament radicalment diferent de la CUP: tot i no veure clara la maniobra d’en Mas, i sent crítics amb la seva política en general, s’hi mantenen al costat intentant negociar-ne tots els aspectes).
Els hiperventilats d’ERC (com se sol anomenar els qui voldrien la independència immediata sense valorar el batec social del país) veuen en en Mas un traïdor, que s’arronsa davant l’Estat. Criden “Desobediència!” i “Avant!”... igual que el noi musculat de què us parlava adés. I perden de vista que això de la independència és una partida d’escacs. En Mas sap jugar-hi; i, sabent que les seves peces tenen inferioritat numèrica, traça l’estratègia per a fer arribar peons a la línia final i convertir-los en reines (i per tant vèncer: és a dir, convertir els vots d’unes eleccions en vots d’un referèndum). Per a fer això cal molta estratègia i paciència, i a vegades es triga. Ara: als ulls del hiperventilats/musculats, aquesta mena de jugades pausades (és a dir, a foc lent) són traïcions. Els hiperventilats/musculats llançarien de cop tots els peons (és a dir, el poble de Catalunya) a lluitar contra les peces adversàries. Però l’adversari, amb les seves torres (Tribunal Constitucional), cavalls (Agència Tributària) i alfils (Fiscalia), es menjarien tots els peons. La carnisseria seria considerable. I els catalans es quedarien sense peons (és a dir, sense possibilitats de convertir cap peça en reina).
Aquest comportament immadur, eixelebrat, impulsiu dels hiperventilats/musculats crec que malmet les decisions d’ERC. Dins ERC hi ha gent assenyada que treballa amb rigor, cor net i honestedat, i que pot visualitzar una entesa amb en Mas i CDC (cedint uns i altres, evidentment). Però també hi ha molts hiperventilats/musculats. Afegim-hi que també hi ha molta gent dins ERC que, històricament, ha odiat CDC (i això darrer no ho jutjo). Les dues maneres de fer (l’assenyada i l’eixelebrada) es viuen dins ERC. I en Junqueras rep les pressions dels hiperventilats/musculats.
El problema d’en Junqueras és que és massa bona persona. Enteneu-me: ser massa bona persona no és un problema en si mateix. Però ser massa bona persona t’impedeix ser prou dur amb els pinxos, els abusananos, els xulos, que campen lliurement mentre ningú prou fort no els para els peus. D’aquesta gent n’hi ha a tot arreu, i també dins ERC. I una bona persona com en Junqueras ho té difícil per a reconduir els embestides dels hiperventilats/musculats. Al seu torn, els qui tenen seny (és a dir, els neuronats) no solen emprar un llenguatge contundent ni exerceixen pressió emocional sobre els altres. D’aquí que en Junqueras pateixi.
Fixeu-vos en un detall que enllaça la pressió interna dels hiperventilats/musculats d’ERC i la partida d’escacs suara comentada. En seu parlamentària i també després de la ruptura de les negociacions pel 9N, en Junqueras sostenia que CiU havia de desatendre el Tribunal Constitucional (un cop aquesta cort havia suspès cautelarment la consulta prevista). Exigia plantar cara i seguir amb la consulta tal com estava dissenyada en un principi. Segurament, els hiperventilats/musculats devien aplaudir la posició d’en Junqueras. Tanmateix, el jugador d’escacs (en Mas, a qui en Granollacs anomena Gran Timoner, per les mateixes raons que jo l’anomeno jugador d’escacs) va moure les peces d’escacs per tal d’evitar els problemes legals derivats de l’actuació del Govern espanyol. Això va irritar molt els hiperventilats/musculats d’ERC.
Recordeu, però, la situació prèvia a aquest episodi. El Govern espanyol havia impugnat el 9N, i el Tribunal Constitucional l’havia suspès cautelarment en una rapidesa estratosfèrica. Tota la maquinària de l’Estat contra la democràcia. Per a més inri, el Govern espanyol -via la delegada del Govern- havia enviat una carta a tots els secretaris d’ajuntament de Catalunya dient-los que no podien participar en el 9N perquè havia estat suspès pel Tribunal Constitucional; i, a més, advertia tots els funcionaris que, si hi col·laboraven, corrien el risc de ser inhabilitats. Recordeu que un funcionari no cotitza a l’atur, ja que teòricament no pot perdre la feina. Però si l’inhabiliten perd la feina i no rep prestació d’atur.
Ara imaginem-nos que els hiperventilats/musculats d’ERC imposen el seu criteri i es fa el 9N. I que molts funcionaris es neguen a anar-hi a treballar per por de perdre la feina. I que, per tant, en molts municipis no es pot votar. Els hiperventilats/musculats d’ERC, assumirien cap responsabilitat? No, cap ni una: per a ells, aquests funcionaris serien uns venuts...
En aquest punt és quan cal fer una pregunta crucial: si el secretari de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts s’hagués negat a participar en la consulta del 9N per por a perdre la feina o simplement perquè no ho veu clar legalment, i, per tant, els ciutadans d’aquesta població no haguessin pogut votar el 9N, el senyor alcalde de Sant Vicenç dels Horts hauria dimitit com a diputat al Parlament de Catalunya?
Almenys, la jugada d’en Mas amb el nou procés participatiu (el N9N) esquiva tots aquests problemes. De passada, l’Estat espanyol s’ha quedat descol·locat (vegeu què diuen els mandataris espanyols: són la desorientació en persona!). I els catalans podrem votar per a fer una demostració de força i per a evidenciar que volem votar en un Estat demofòbic (Herrera, l’altre despistat de la història: entens que per a fer una protesta més val dipositar el vot en una urna encara que el N9N no tingui la mateixa robustesa que el 9N, que no pas fer concentracions davant els col·legis electorals que haurien aplegat quatre gats?).
Els hiperventilats/musculats, que no saben jugar a escacs, no entenen aquestes subtileses dels neuronats. Però un procés d’independència es guanya amb neurones (amb astúcia, que deia en Mas), no pas amb rauxa. Els hiperventilats/musculats voldrien desbancar en Mas a la brava, pujar al balcó i proclamar la república. I feina feta. Però, en els pròxims dos mesos, per quina via la gent podria pagar els seus impostos a la nova república, amb una Agència Tributària encara en mans espanyoles? És a dir: com pagarien els hiperventilats/musculats les nòmines dels funcionaris? Perquè sense ingressos d’IVA i IRPF no es poden pagar nòmines de funcionaris ni concerts hospitalaris ni dependència ni residències de gent gran... Almenys en Mas això ho té previst (perquè, com dic, sap jugar a escacs). Però els hiperventilats/musculats, amb la seva manera de fer, només aconseguirien posar-se en contra tots els funcionaris catalans al cap de dos mesos de la independència, perquè no haurien cobrat el seu sou. I, al tercer mes, Catalunya tornaria a estar integrada a l’Estat espanyol. Això és l’únic que sabrien fer els hiperventilats/musculats.
Si voleu més mostres de la immaduresa d’ERC, noteu: durant dos dies van criticar agrament el N9N. Per a ells, el N9N no era res i calia immediatament eleccions anticipades. I, al tercer dia, a ERC ja estaven dient que col·laborarien amb el N9N i fins i tot en Junqueras es va fer voluntari del N9N...
Per si voleu reflexionar-hi un poc més, podeu consultar altres blogaires que critiquen aquest comportament de l’ERC més eixelebrada: vegeu l’apunt “Junqueras i Herrera, els amics d’Aznar” (del blog Saviesa de gos, d’en Xavier Massot, històricament vinculat a ERC); els apunts “D’un moment complicat com aquest n’hauríem de sortir units i més forts” i “9N: "Censos, mentides i eleccions anticipades"” (del blog Dies de Glòria, escrit per un independentista històric que coneix a fons la política catalana); i “Decebuda, indignada i avergonyida” (del blog Coc ràpid, de na Carme-Laura Gil, propera a CDC, sí, però noteu que, al final, retreu a en Quico Homs el seu defecte més important, per tant també autocrítica amb el seu partit). Si algú em demana que reporti blogs amb l’opinió contrària, també es pot fer: vegeu l’apunt “Mas, millor dimissió immediata !!! Les eleccions són per la DUI !!!” (del blog Demano a tots els catalans que posin el rellotge a zero i marquin amb lletres d’or l’objectiu urgent de la DUI, d’en Salvador Molins i Escudé, membre de Catalunya Acció). Ara: em sembla que salta a la vista la diferència de nivell d’en Massot i d’en Molins a l’hora d’argumentar. Només la tipografia del darrer apunt ja revela que el seu autor no entén les filigranes dels escacs.
Per a acabar. Algú em pot retreure que, això que dic, ho hauria de dir directament a l’afectat, o sigui, en Junqueras, i no fer-ho públic (o dir-li-ho primer abans de fer-ho públic, com a mínim). El cas és que vaig intentar dir-li-ho. Vaig demanar hora amb ell tres cops durant la setmana en què hi havia el debat de política general al Parlament, i les tres vegades van negar-se a rebre’m. Potser és que rep tanta pressió que va pensar que més pressió seria insostenible. Llàstima que no s’adonés que jo volia plantejar-li una vàlvula d’escapament per a algú que encara no ha fet la pell prou gruixuda per a suportar els embats dels hiperventilats/musculats.
diumenge, 12 d’octubre del 2014
VV
La consulta del 9-N és lloable, ja que els ciutadans catalans decidiran quina relació volen amb Espanya (romandre tal com ara [resposta no], una mena d’Estat associat [sí-no] i independència [sí-sí]). Tothom pot triar, d’entre aquestes tres fórmules, quina li sembla millor. Ja no seran els grups dirigents els qui decidiran sobre aquest afer, sinó el poble. Impecable! Per això, als ulls dels mitjans internacionals, el 9-N té tota la legitimitat. No pot ser de cap més manera; com es resolen, sinó, els contenciosos polítics? Votant!
Ara: com tothom sap, el 9-N té dificultats imposades pel Govern espanyol. Per això hi ha qui etiqueta el Govern espanyol de demofòbic. Per a l’establishment madrileny (governants, mitjans, elits econòmiques, comandaments militars, etc.), és més important mantindre l’statu quo que no pas permetre exercir drets civils fonamentals (és a dir, votar, la participació ciutadana).
I, malgrat aquesta actitud tancada del Govern espanyol, una majoria clara del poble de Catalunya vol votar (segons les enquestes, entre el 70% i el 80% de la població catalana vol la consulta, fins i tot els estrangers). A més, a Catalunya, pràcticament tothom (vora el 90% segons les enquestes) n’acceptaria el resultat.
Per això el poble català pressiona sobre els partits polítics. Ho diu ben clar: volem votar (VV). I, si el poble català vol votar, el Tribunal Constitucional o la Guàrdia Civil no són ningú per a interposar-s’hi, atès que, a Catalunya, no mana el Tribunal Constitucional: mana el poble de Catalunya, i ningú més.
Qualsevol expert en sociologia i politologia sap -i només cal consultar la premsa internacional per a corroborar-ho- que el pols entre l’establishment madrileny i el poble català només es resoldrà sent el poble català qui s’expressi. Agradi o no a l’establishment madrileny, és així. Des del Govern espanyol s’intentarà boicotejar la consulta del 9-N, però un moment o altre els catalans votaran sobre la independència de Catalunya. I si les autoritats catalanes s’arronsessin, el poble català els passaria pel damunt a les següents eleccions, siguin les que siguin (dit en pla: un partit polític pro consulta que es faci enrere en l’organització de la consulta ja no caldrà que es torni a presentar a unes eleccions: serà escombrat pels resultats electorals).
El clam català és VV (volem votar). Desitgem expressar democràticament i pacíficament quin futur polític volem per a Catalunya. Si l’establishment madrileny no ho vol acceptar, és el seu problema: nosaltres, VV. I si, finalment, el Govern espanyol torpedina la consulta del 9-N, a la propera vegada que hi hagi eleccions (siguin les del Parlament avançades -les anomenades plebiscitàries-, siguin les municipals de la primavera del 2015), el poble català votarà i prendrà la decisió que cregui més oportuna, ja sigui una declaració unilateral d’independència (DUI), ja sigui una altra fórmula, i aleshores a Catalunya a ningú li importarà què digui l’establishment madrileny: serà una decisió nostra, madura, via urnes i sobirana.
Ara: com tothom sap, el 9-N té dificultats imposades pel Govern espanyol. Per això hi ha qui etiqueta el Govern espanyol de demofòbic. Per a l’establishment madrileny (governants, mitjans, elits econòmiques, comandaments militars, etc.), és més important mantindre l’statu quo que no pas permetre exercir drets civils fonamentals (és a dir, votar, la participació ciutadana).
I, malgrat aquesta actitud tancada del Govern espanyol, una majoria clara del poble de Catalunya vol votar (segons les enquestes, entre el 70% i el 80% de la població catalana vol la consulta, fins i tot els estrangers). A més, a Catalunya, pràcticament tothom (vora el 90% segons les enquestes) n’acceptaria el resultat.
Per això el poble català pressiona sobre els partits polítics. Ho diu ben clar: volem votar (VV). I, si el poble català vol votar, el Tribunal Constitucional o la Guàrdia Civil no són ningú per a interposar-s’hi, atès que, a Catalunya, no mana el Tribunal Constitucional: mana el poble de Catalunya, i ningú més.
Qualsevol expert en sociologia i politologia sap -i només cal consultar la premsa internacional per a corroborar-ho- que el pols entre l’establishment madrileny i el poble català només es resoldrà sent el poble català qui s’expressi. Agradi o no a l’establishment madrileny, és així. Des del Govern espanyol s’intentarà boicotejar la consulta del 9-N, però un moment o altre els catalans votaran sobre la independència de Catalunya. I si les autoritats catalanes s’arronsessin, el poble català els passaria pel damunt a les següents eleccions, siguin les que siguin (dit en pla: un partit polític pro consulta que es faci enrere en l’organització de la consulta ja no caldrà que es torni a presentar a unes eleccions: serà escombrat pels resultats electorals).
El clam català és VV (volem votar). Desitgem expressar democràticament i pacíficament quin futur polític volem per a Catalunya. Si l’establishment madrileny no ho vol acceptar, és el seu problema: nosaltres, VV. I si, finalment, el Govern espanyol torpedina la consulta del 9-N, a la propera vegada que hi hagi eleccions (siguin les del Parlament avançades -les anomenades plebiscitàries-, siguin les municipals de la primavera del 2015), el poble català votarà i prendrà la decisió que cregui més oportuna, ja sigui una declaració unilateral d’independència (DUI), ja sigui una altra fórmula, i aleshores a Catalunya a ningú li importarà què digui l’establishment madrileny: serà una decisió nostra, madura, via urnes i sobirana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)