divendres, 24 d’abril del 2015

La importància del maragallisme

Quan parlo amb amics i coneguts sobre el procés independentista, n'hi ha alguns que em plantegen si no va ser en Pasqual Maragall un dels impulsors del moment actual.

El seu raonament té base: en Maragall va voler fer un Estatut d'autonomia (el del 2006) força ambiciós, que en el seu article 1 deia que Catalunya era una nació. Però immediatament després fixava com havia de ser l'encaix de Catalunya amb Espanya, un encaix on Catalunya seria reconeguda com cal, tant econòmicament com socialment com lingüisticoculturalment. Era la manera com Catalunya volia estar dins Espanya. No pas com una regió espanyola més, sinó com una nació dins l'Estat.

La bufetada de les institucions espanyoles (la primera retallada a les Corts, l'abandó del president espanyol d'aleshores, la bel·ligerància del PP, la sentència retalladora del Tribunal Constitucional, etc.) va deixar el projecte maragallià (és a dir, l'encaix de Catalunya a Espanya) ferit de mort. La història ja la sabeu, a partir de llavors (2010) la societat catalana vira cap a posicions més sobiranistes.

En aquest sentit, en Maragall va tindre la virtut de posar contra les cordes l'espanyolisme: venia a dir que, si Catalunya havia d'estar-se dins d'Espanya, havia de ser en unes condicions de respecte pels atributs nacionals catalans. Això, l'espanyolisme no ho va acceptar de cap manera, i van saltar els ploms.

En fi, aquests coneguts meus tenen raó: en Maragall va ser (potser sense voler-ho) el precursor del moviment sobiranista. Potser en Mas (i la gent d'ERC) han sigut els promotors d'aquest moviment, però abans va haver-hi aquest "tot o res" d'en Maragall.

Ara, de cara a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015 (el 27-S, com se'n sol dir), el maragallisme tindrà l'oportunitat de tornar a ser un actor important en el procés d'independència. Potser no al nivell dels altres partits netament independentistes (la CUP, CiU -la U no caurà- i ERC), però sí com un complement necessari.

En efecte, el maragallisme s'ha decantat pel sobiranisme. Com ho ha fet un altre moviment dins el socialisme català prou important, el nadalisme (és a dir, l'entorn polític d'en Quim Nadal, fort sobretot a Girona). Molts maragallistes (incloent-hi bona part dels antics Ciutadans pel Canvi, la plataforma cívica plena d'independents que van sumar-se al projecte del PSC per a dur en Maragall a la presidència de la Generalitat) han aparcat la idea federal (per impossible), i aposten per la plena sobirania. S'han aglutinat a l'entorn de MES (Moviment d'Esquerres), coalitzat amb ERC.

El maragallisme pot servir per a atreure tota aquella gent de sensibilitat socialista que aposta perquè Catalunya sigui nació, i que se sent defraudada amb Espanya. N'és una mostra clara en Juanjo Puigcorbé, número 2 de la llista d'ERC a les municipals de Barcelona.

I és de cara al 27-S que el maragallisme pot aportar aquell plus per a assolir una còmoda majoria parlamentària amb l'objectiu d'assolir la independència. CiU i ERC soles poden atansar-se a la majoria absoluta (i sense tants numerets com fan segurament l'assolirien); amb la CUP aquesta majoria certament s'assolirà; però cal acabar d'estirar gent de sensibilitat socialdemòcrata i en principi no partidària de trencar res. Aquest és el rol de MES.

De bon començament pensava que la proposta de llista unitària d'en Mas era la millor eina. En Junqueras no va voler saber-ne res; em va semblar un error (a mi i a tots els coneguts de què parlava adés), però, vist en perspectiva, l'opció de Junqueras és més còmoda per a aquest perfil de gent, que no té gaires ganes de votar CiU (dic "votar CiU" perquè sí que hi ha gent d'esquerres que votaria en Mas, però en una llista més civil que política).

Pensem en perfils com en Raül Romeva. Potser sí que acabaria sumant-se a en Mas, però és evident que encara se sentirà més còmode amb una llista d'esquerra sobiranista. Per tant, la coalició ERC-MES pot ser una pista d'aterratge ideal per als desencantats amb el PSC i amb ICV-EUiA. D'aquí la importància estratègica del maragallisme.

L'independentisme deu molt als independentistes de tota la vida; però sense la conversió a l'independentisme (si se'n pot dir així) d'en Mas i els seus i de tot el maragallisme, l'independentisme potser no tindria el gruix que té ara. Per tant, amb una visió retrospectiva, cal que ho diguem ben clar: gràcies, president Maragall.